Sistema de comunicació, funcions del llenguatge i propietats del text

Sistema de comunicació

El llenguatge verbal és un sistema de comunicació que inclou un conjunt de recursos expressius i normes que en regulen l’ús, i serveix per comunicar-se, perquè permet l’intercanvi d’informació en el marc d’un procés en el qual intervenen:

• Emissor: activa la comunicació oral o escrita i elabora un missatge.
• Receptor: actua com a destinatari de la comunicació i interpreta un missatge que l’emissor ha codificat.
• Missatge: quan l’anàlisi de la comunicació se centra en el missatge, aquest element se sol anomenar text.
• Context: de la situació comunicativa, inclou tota mena d’elements especials, temporals, socials, etc.
• Codi: permet la codificació i la interpretació dels missatges.
• Canal: pot ser auditiu (textos orals) o visual.

Funcions del llenguatge

• Emotiva: adquireix protagonisme quan es destaca l’expressió de l’actitud o dels sentiments de l’emissor. Fa ús d’exclamacions i de punts suspensius, com en «Vull agrair-vos tot el que feu per a mi... i no sé com!».
• Conativa: predomina quan es produeix una crida al receptor perquè actuï en un determinat sentit. Va en imperatiu, com en «Vés-hi, Joan, i porta-li aquest iogurt».
• Poètica: pretén crear un missatge amb una intenció estètica.
• Referencial: és prioritària quan la comunicació se centra en algun aspecte del context o de la realitat, i predominen les oracions enunciatives, com en «S’han recollit 30 m³ a Sau».
• Metalingüística: s’activa en moments concrets d’una comunicació, quan es vol aclarir alguna qüestió relacionada amb el codi, com en «Quan dic padrí vull dir avi; aquí ho diem així».
• Fàtica: serveix per assegurar el funcionament del canal de comunicació. S’utilitza per iniciar, mantenir, interrompre o acabar la comunicació, com en «Que em sents bé?».

El text i les seves propietats

El text és la unitat amb sentit complet més gran que estudia la gramàtica, i inclou tant els escrits com els orals. Els textos tenen unes determinades propietats:

• Adequació: el text s’adapta a la situació de comunicació en què es produeix i respon amb èxit a la intenció de l’emissor. Té dues condicions:
  • El llenguatge s’ha d’ajustar al nivell de formalitat adient. En un text de l’àmbit familiar parlarem de carbasses, però en documents administratius ens referirem a suspesos o insuficients. Els tractaments personals (tu, vostè, vosaltres) també poden plantejar problemes d’adequació.
  • L’estructura general del text ha de respondre al tipus de text que millor s’adigui amb la intenció comunicativa de l’emissor, per exemple en el cas de peticions o denúncies.
• Coherència: el text conté informació de qualitat i ben organitzada. Per això és important tenir ben clar què es vol dir i com s’estructura el que finalment es diu. Cal seleccionar les idees del text i organitzar-les.
• Cohesió: es dona quan les parts que formen el text estan ben travades mitjançant els recursos gramaticals que permeten separar i relacionar enunciats i oracions. Recursos principals:
  • Les referències a elements anteriorment esmentats, sense anar-los repetint al llarg del text.
  • Les pauses, l’entonació i els signes de puntuació.
  • Els connectors, que enllacen oracions i enunciats.
• Correcció: el text és correcte si s’han respectat les normes gramaticals en els diferents nivells de l’estructura lingüística: fonètica i ortografia, morfologia, sintaxi i lèxic.
• Presentació: el text està ben presentat quan s’hi respecten una sèrie de trets formals que varien segons la situació de comunicació i el tipus de text. En una presentació oral es pot recórrer a projeccions d’imatges i textos escrits amb programes informàtics.