Josep Mª Benet i Jornet i Joan Francesc Mira: Teatre i Assaig

Josep Mª Benet i Jornet és conegut com a dramaturg i com a guionista de televisió. La seua producció teatral coincideix amb una època de gran impuls per al teatre, amb diversitat de propostes escèniques, entre les quals podem incloure Josep Mª Benet i Jornet en el teatre document o realista.

Tota la seua obra teatral té un punt en comú: la reflexió sobre l’individu i la societat que l’envolta. Ara bé, les seues obres, de base realista, evolucionen cap a una dramatúrgia més personal, a través d’una experimentació permanent. Així, tenim:

Etapes de l’obra de Benet i Jornet

Primera meitat dels anys 60: les seues obres presenten una realitat immediata, amb influències del teatre espanyol i del teatre americà, com en Una vella, coneguda olor.

Segona meitat dels anys 60: el seu teatre comença una evolució a través de l’experimentació formal.

Anys 70: introdueix experiències personals, combinades amb l’experimentació formal, on té com a objectiu passar comptes a la societat catalana de postguerra. També apareix un realisme més simbòlic, en Revolta de bruixes.

Anys 80 i 90: tot i que continua amb obres de base realista, la seua dramatúrgia és més personal i narrativa, com a Desig.

La seua investigació teatral també inclou propostes més imaginatives, en obres per a un públic infantil o juvenil. Quant a la seua faceta de guionista, és coneguda la seua vinculació a la televisió catalana, on ha creat arguments i guions de nombroses sèries costumistes o dramàtiques, com Amar en tiempos revueltos.

Joan Francesc Mira, format acadèmicament a Itàlia, és conegut com a autor de novel·les, de contes, d’assajos i com a traductor. Després de treballar i col·laborar en estudis a l’estranger, tornà a València, i actualment és professor a la Universitat Jaume I de Castelló.

La seua obra reflecteix la realitat d’una època que ha passat de la dictadura de Franco a la democràcia parlamentària, fet que no sols donà lloc a un esclat econòmic, sinó també cultural, ja que les nostres lletres, ofegades durant molt de temps, començaren a normalitzar-se. Així mateix, qüestions com el nacionalisme, la identitat com a poble i la situació de la llengua en la nostra societat adquireixen importància. Les obres de temàtica valencianista i històrica són: Els valencians i la terra.

Assajos i reflexió política

Els seus assajos són obres que es podrien classificar com de «reflexió política», i l’eix de les seues reflexions gira al voltant de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. Així, els temes que tracta són:

• El nacionalisme
• La relació entre cultura i poder
• La creació i evolució de les identitats i els símbols que les conformen
• La importància de les llengües per tal de crear una «consciència col·lectiva»
• La manipulació de tots aquests conceptes (nacionalisme, identitat, llengua…) en benefici d’interessos molt concrets

Joan Francesc Mira s’ha implicat en la situació de la societat valenciana, des del compromís amb el seu país i la seua cultura. Aquesta dedicació cívica i política és coneguda i l’ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià, a crear i impulsar la plataforma Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià. Aquest compromís de Mira ha fet que alguns crítics consideraren que només parlava «dels valencians» i «per als valencians». Però no és així. La reflexió sobre el cas valencià i també sobre el de la cultura i la nació catalanes en general és fonamental en l’obra del nostre autor, però la majoria de les consideracions que Mira fa, per exemple, sobre la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme, són vàlides per a qualsevol societat occidental.

Moltes de les reflexions de Mira estan avalades per fets concrets de la seua experiència i la de molts lectors, cosa que facilita i fa molt accessible la lectura dels seus escrits. A més a més, en els seus articles d’opinió («assajos en miniatura»), maneja —com Fuster— molt bé la ironia i l’adjectivació, sense restar concisió, claredat i amenitat a allò que vol comunicar.