La poesia catalana de la postguerra fins als anys 70

La poesia des de la postguerra fins als anys 70

Durant el període de postguerra, la poesia va seguir diverses tendències: la poesia pura i l'avantguardisme.

Durant els últims anys de la dècada dels 40 i principis dels 50, Carles Riba es converteix en el referent per a la cultura catalana que lluita per sobreviure. Riba serà el mestre d'un conjunt de poetes més joves que continuaran amb la poesia postsimbolista, el gust per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. Paral·lelament hi ha una altra línia, la de J. V. Foix, que reivindica la ruptura i l'experimentalisme de les avantguardes.

El realisme social

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una poesia de caràcter més realista i de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura de Franco. És l'anomenat realisme històric o social. Aquest es basa en els plantejaments marxistes i reivindica el paper de la literatura en l'alliberament de l'individu i de la societat.

Representants: Pere Quart, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

La generació dels 70

En la dècada dels 70, Joan Brossa i J. V. Foix es van convertir en els mestres d'una nova generació de poetes que trenquen amb el realisme social i reivindiquen la poesia com una activitat autònoma. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» canvien l'accent del social a l'individual i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensen al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida a la seva angoixa vital. Destaquen Salvador Jàfer i Joan Navarro.

Poesia actual

Al començament de la dècada dels 70 es va recuperar l'obra de J. V. Foix i es van publicar dos llibres que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa. La poesia no realista, que en pocs anys es va convertir en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
• Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

Als anys 70, la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana, s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer.

Durant els anys 80, la poesia continuà els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del «jo», a través de la suma de vivències personals, i concebiren la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del segle XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés i Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil fins que va haver de plegar a causa d'una esclerosi múltiple.

Els seus primers llibres, El poble i La fàbrica, hi descriuen un món que coneix bé. Destaca el contrast entre la descripció de la dura vida de l'obrer i la gran tendresa amb què es refereix a les persones concretes que formen «la seva gent».

La malaltia queda fortament reflectida en la seva obra de la primera meitat dels anys setanta. Ara s'imposen la solitud, l'angoixa i una certa presència de la mort. D'aquesta dura experiència surt amb un nou vitalisme, paral·lel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les seves llibertats polítiques.

A meitat dels anys 80 s'inicia una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s'acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa. Als anys 90 apareixen el desencís i la insegurtat derivada de la reflexió sobre el país: trobem ara un Martí i Pol crític, sense abandonar-se mai a la resignació o a la passivitat.

En el ressò de la seva obra hi ha tingut un pes innegable la interpretació que alguns poemes han fet del cantant Lluís Llach, però, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes. És un poeta molt estimat pel poble perquè la seva poesia és comunicativa, perquè fuig de l'hermetisme i per la sinceritat de la seva veu poètica.