Història de la Literatura Catalana: Segle XX

Els canvis polítics que van començar el 1939 van provocar l’abolició de la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, així com la prohibició de l’ús públic i oficial del català. La literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.

Després del 39, la novel·la en català reapareix lentament, primerament a l’exili i després a Catalunya. Les circumstàncies polítiques expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins als seixanta rebutge tractar directament la realitat i ho faça per mitjà de mites (com Mites de Jordi Sarsanedas). Altres autors, com Perucho i Calders, opten per una literatura fantàstica. Una altra tendència està representada per Rodoreda i la novel·la psicològica.

El 1959 es va produir el relleu generacional del panorama literari català. Es va passar del resistencialisme estricte a actituds més enfrontades amb el règim franquista. Al País Valencià caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una nova generació d’escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.

Intentant fugir d’una vida amb poques expectatives, va començar a col·laborar en diverses publicacions periòdiques. El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes característiques de novel·les posteriors: narració en primera persona d’un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme. El 1939 s’exilia i, fins a la dècada dels cinquanta, quan s’estableix a Ginebra, no va reprendre la novel·la (Vint-i-dos contes).

El 1962 va publicar La plaça del Diamant, on Rodoreda tracta la història senzilla d’una dona de les classes populars i, per mitjà de les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió, els grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. La plaça del Diamant tracta la Guerra Civil com un rerefons, mentre que la narració se centra en la psicologia de la protagonista. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica, incorporant també elements simbòlics.

Els novel·listes que es van donar a conèixer al començament dels setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l’experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d’aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l’entorn familiar i en l’entorn sociopolític de la dictadura franquista.

Des de la primeria dels huitanta, la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l’eròtica, la de ciència-ficció i la històrica— ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors; amb tocs d’humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l’existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.

Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades amb una sorpresa final, que produeix un gag o una situació còmica, irreverent i absurda en els primers llibres, i més realista i càustica en els darrers. Després del seu primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura.

Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Riba va orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura). Hi ha un altre corrent entorn de Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix.

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Encara que s’havia donat a conèixer el 1953 amb Ciutat a cau d’orella, fou a partir del 1970 quan es produeix el que s’ha anomenat el boom Estellés. El 1971 publicà Llibre de les meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972, Recomane tenebres. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià.

La poesia d’Estellés és un discurs oposat a la “poesia pura”, ja que esquiva el pur joc verbal i el lirisme hermètic. El poeta de Burjassot inventaria la realitat per mitjà de la seua poesia, creant un autèntic mural de la València del seu temps. La poesia d’Estellés és un testimoniatge, una crònica de la realitat. En la seua poesia, la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu i amb predomini de la llengua col·loquial.

L’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra. L’autor va considerar la seua creació com una meditació constant i obsessiva de la mort; per a ell, la mort és la realitat última de l’existència humana. Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua normalitzada i codificada, i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Després de la guerra, l’escriptor es va concentrar en la poesia.

El primer llibre publicat després de 1939 fou Cementiri de Sinera. El següent llibre de poemes va ser Les cançons d’Ariadna, al qual van seguir Mrs. Death, Les hores i El caminant i el mur. En tots aquests llibres, el poeta insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble.

La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu o Vinyoli. Es va continuar cultivant una poesia relacionada amb les avantguardes històriques amb referents com Joan Brossa i la seua obra Poesia rasa.

Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, on la influència de la poesia de Vinyoli ha estat decisiva. Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Gimferrer, Formosa, Parcerisas i Narcís Comadira, el qual ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. A partir de la dècada dels vuitanta s’ha donat a conèixer una sèrie de poetes que han defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos.

La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme.

D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica i l’experiència biogràfica que comunica són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que d’una part de la seua obra n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen El Poble, La Fàbrica, Estimada Marta i El llibre de les solituds.

El règim franquista va prohibir el teatre en català, que no es va recuperar fins a l’any 1946, conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com Palau i Fabre o Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que van afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, l’escenògraf i la interpretació.

A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seues activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual.

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l’autenticitat de l’home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis, reflexiona sobre la llibertat des d’un punt de vista genuïnament polític.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció. Els personatges són símbols.

A partir del 1975, la feina i funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula “dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Destaquem grups com ara Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus.

Cap a la fi dels huitanta, aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. I van aparèixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. S’imposen nous models com Beckett i Pinter. En l’escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet.

A partir de la segona meitat dels anys setanta, Benet i Jornet va començar una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. D’aleshores ençà s’ha mantingut fidel a aquesta nova línia d’escriptura i l’ha continuada practicant de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major.

Ha participat com a guionista en sèries com Poblenou (1992-1995), Pedralbes Centre (1995), Rosa (1995-1996), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d'ombres (1998-1999) i Ventdelplà (2005). Aquesta dedicació s’ha de relacionar amb la preferència de Benet per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seua imaginació durant la joventut i que també han influït el seu teatre. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interès de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama, un model teatral que ha practicat, recreat i parodiat repetidament.

El conjunt de la producció literària de Joan Fuster es constituí aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos. De més a més, la influència de Nosaltres, els valencians, des que es va publicar el 1962, ha estat profunda en la societat valenciana.

En aquest llibre, l’examen de consciència característic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seua realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves, generalment universitaris, i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per a fer desaparèixer el provincianisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.

J. F. Mira és autor d’una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat ni acadèmic, però literari. Els seus articles són un producte del columnisme d’opinió que Mira ha practicat amb una gran regularitat.

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear “consciència col·lectiva” i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix genèric és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment l’ús polític que se n’fa.

Una part de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.