La poesia catalana de postguerra als anys 70 i Estellés

Tema 6: Tendències de la poesia catalana

Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

Durant el període de postguerra, la poesia seguirà diverses tendències: la poesia pura, la poesia avantguardista, la poesia realista i social dels anys 60 i la poesia més intimista dels 70, que esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals.

És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra:

• Nabí, de Josep Carner (1941)
• Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943)

En ambdós casos trobem influències simbolistes. Paral·lelament, Josep Vicenç Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una poesia de caràcter més realista i de compromís polític. És l’anomenat realisme històric o social, i els seus màxims representants seran:

• Pere Quart, amb el llibre Vacances pagades (1960)
• Salvador Espriu, amb La Pell de Brau (1960)
• Miquel Martí i Pol, amb obres com La fàbrica (1972)

Cal destacar també Gabriel Ferrater amb Les dones i els dies i el tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del temps. Tampoc hem d'oblidar els poetes valencians com ara Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés amb el seu Llibre de meravelles (1971).

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell— canviaran l'accent del social a l'individual i, influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Tema 7: L'aportació de Vicent Andrés Estellés

Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés nasqué a Burjassot en 1924. Estudià Periodisme a Madrid i treballà al diari Las Provincias. Allí inicià una amistat intel·lectual amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, i establí una relació amb la seua futura esposa, Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

Va estar notablement guardonat, rebent el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, entre d’altres. És considerat:

• Un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània, similar al paper que feren en altres èpoques Ausiàs March i Roís de Corella.
• Un dels principals conreadors del corrent realista de la dècada dels 60.

L’autor utilitza un registre lingüístic molt proper a la manera de parlar del poble, és a dir, ple de recursos expressius propis del llenguatge col·loquial. Les seues obres tracten temes diversos com ara:

• Els anys de la postguerra
• La fam i la mort
• El país i la llengua
• La vida quotidiana
• L’amor i el sexe

Aquests temes són tractats des de diferents perspectives: denúncia social, compromís i ironia.

Entre la seua extensa obra, podem destacar:

• Llibre de les meravelles
• L’amant de tota la vida
• Llibre d’exilis

No obstant això, la seua Antologia poètica és la seua obra més llegida i el seu poema més popular és «Els amants», inclòs dins del Llibre de les meravelles.